Sermó del bisbetó

   Els “sermons de bisbetó” són una mena de composicions que parodien els sermons medievals i que conformaven l’element principal d’una cerimònia festiva que se celebrava a esglésies i abadies i que encara es conserva en la tradició montserratina (també a Girona, Lleida, Vic i Mallorca). En la festivitat de Sant Nicolau un dels escolans era nomenat bisbe i exercia com a episcopum puerorum en la vigília de la diada dels Sants Innocents, donant la seua benedicció al poble i pronunciant un sermó de to satíric que, després de narrar els fets de la matança d’Herodes, comentava els defectes de les classes socials, especialment dels religiosos i les dones.

   S’han conservat dos textos en català d’aquesta mena de sermó paròdic. Un està redactat en noves rimades i l’altre en codolades, més extens i divertit. Hi podem llegir sobre els capellans que “se mostren bons i honests” però en fets de diners “giren-se tots de l’envers/ e es mostren d’altres” i, per això, el bisbetó els anomena “los del coll tort“. Dels frares podem llegir que “fan rendes jaquir/ en testaments, quan moren los pacients/ que ells confessen“ i “fora els murs [del monestir] són fins bergants/ e mundanals” que no dubten a acabar amb bons matrimonis si en trauen algun profit (de part de la dama) i, a pesar del vot de pobresa i ascetisme de la regula monachorum, “ells veureu sovent rostir/ de grans perdius” i gaudint a la taverna de “bon grec” (vi).

   La misogínia d’aquest sermó, típicament medieval, destaca la desobediència de les dones, que no fan cas de llurs marits, i només volen “trufar e riure e sojornar“, que sempre estan pensant “de talls de robes, e camises/ que bé els estiguen” i, entre unes altres coses, “eixint del llit,/ estan ab lo cuir esmortit/ ple d’arruguetes” però després saben usar de potingues diverses per a falsejar i aparentar més belles del que són, sempre ufanoses. També parla de les viudes i les beates. I de les monges el Sermó del bisbetó diu il·lustrativament:

van més per vila cavalcant

ab los fadrins

qui els porten detràs los tapins

e les grans faldes.

 

La hiena: dimoni bisexual

   Els bestiaris medievals reporten el que ja van dir Isop, Ovidi o Plini el Vell sobre la hiena: que és una bèstia bruta i malsana, que viu a coves o a sepulcres i que té predilecció pels cadàvers humans, i per això escarbava tombes a la recerca d’aliment putrefacte. Pareix obvi que la natura carronyaire d’aquest animal, comú aleshores a Palestina i al nord d’Àfrica, va contribuir a formar aquesta mena de creences en l’home de l’Edat Mitjana, afavorides per la pèsima imatge que té la hiena sempre que apareix en la Bíblia, on es nomena en contextos negatius i és descrita amb connotacions diabòliques (de fet, pel·lícules com El exorcista: el comienzo han aprofitat aquesta idea de la hiena com a animal relacionat amb el Mal amb escenes esfereïdores).

   Hi ha unes altres característiques atribuïdes a la hiena en els bestiaris: rondava les llars dels pastors escoltant amb atenció el to de les veus que hi sentia, perquè era capaç d’imitar la veu humana, habilitat que utilitzava per a atraure a l’exterior de les cases les seues víctimes. D’altra banda, es creia que si un gos, quan l’encalçava, creuava la seua ombra, perdia per a sempre el seu lladruc; i autors com Isidor de Sevilla (s.VII) van difondre la idea que l’ull de la hiena contenia una pedra que permetia predir el futur a aquell que se la col·locara sota la llengua.

   En qualsevol cas, és interessant comprovar com, juntament amb aquestes idees sobrenaturals sobre la hiena, els bestiaris presentaven observacions que, a pesar de ser fetes “a la medieval”, resulten prou exactes a l’hora de descriure aquest animal: la hiena és una bèstia que no pot tornar-se si no és giravoltant tot el seu cos (a causa de la seua rigidesa dorsal) i és una criatura repugnant per a l’Edat Mitjana (que odia i margina les mescles i la indeterminació) perquè pot canviar el seu sexe o, fins i tot, presentar simultàniament òrgans masculins i femenins, un tret atribuït a aquest mamífer que sense dubte parteix de l’observació més o menys directa de la particularitat genital de les femelles d’aquesta espècie.

Speculum al foder: la importància del sexe

   A mig camí entre la prosa científica, el tractat pràctic per al benefici de la salut i el discurs eròtic, l’Speculum al foder és una obra única en tota la producció romànica medieval, redactat anònimament en català i conservat íntegre en el manuscrit 3356 de la Biblioteca Nacional de Madrid i només parcialment en el 10162, copiats ambdós en el segle XV. En la primera de les tres parts que el composen, l’Speculum pren forma de regiment de sanitat sexual masculina i, imbuït dels preceptes de la medicina galènica, presenta consells sobre com, quan i quant s’ha de practicar el sexe; remeis i receptes casolanes per a multiplicar i espessir l’esperma o estimular l’apetit sexual; ungüents que fan “arreçar e forcen lo membre“ i, fins i tot, viandes i medicines “per créixer la verga“, amb ingredients diversos que s’emmarquen en la teoria humoral, des del punt de vista de l’andrologia aplicada.

   “Encara: lo peix rostit, con lo menjaràs cald ab ceba, creix molt lo foder. E guarda que no el menugs fred. E així mateix, menjats espàrrecs cuits rostits ab mantega de vaques, e que hi mescles vermells d’ous: és fort bo a açò.”

   En alguns passatges d’aquesta primera part, l’obra tradueix bastant fidelment el Liber minor de coitu, un tractat d’andrologia confegit a Salern envers el segle XII a partir de Liber de coitu de Constantí l’Africà. Però l’autor de l’Speculum és conscient que no basta amb l’andrologia i la higiene íntima dels homes sinó que, si s’ha de practicar el coit amb les dones, el mascle “cové que sàpia llurs maneres e llurs costumes, e que les maneig e seguesca per ço que entena ella e açò que més la vença a la voluntat“. Per això, en la segona i la tercera part, aquest compendi del saber sexual medieval presenta un peculiar ars amandi (inspirat en Ovidi) on parla de les maneres i gustos de les dones, així com de les seues tipologies (segons l’edat, el físic o el desig sexual) i característiques amoroses.

   “De la noblesa de les fembres e la bellesa, és que haja en la fembra cuatre coses molt negres, és a saber: los cabells, e les celles, e les pestanyes, e lo negre dels ulls. E quatre coses molt vermelles, és a saber: la color [de les galtes], e la llengua, e les ginyives, e los llambrots [llavis]. E quatre coses molt blanques, és a saber: lo color, e les dents, e el blanc dels ulls, e les cuixes. E quatre molt estretes, és a saber: los forats del nas e les orelles, e la boca, e les tetes, e los peus. E quatre molt primes, és a saber: les celles, e les narils, e los llambrots, e les costelles. E quatre molt grans, és a saber: lo front, e los ulls, e los pits, e les anques. E quatre molt rodones, és a saber: lo cap, e el coll, e los braços, e les pernes [cuixes]. E quatre molt odorants, és a saber: la boca, les narils, les aixelles, e el cony.” 

   Tanmateix, el que fa realment única aquesta obreta són els detalls de la vida sexual femenina (”les fembres que los ve lo talent molt tard (…) usen de godomassí [consolador fet amb cuir de Gadames]“), els consells pràctics per al “maneig” de les dones i l’art de les postures (”les maneres del foder“) que apareixen al final de la tercera part, al més pur estil Kamasutra i amb ressonàncies dels tractats àrabs.

   “Ítem, si l’home acaba tantost e la fembra tard, roman molt escarnida la fembra. E per ço, quan l’hom comença a foder, deu pensar en algunes coses e no pens en lo foder (…) E si per aventura la fembra serà d’aquelles qui acaben tard, cové a l’home que jug ab ella, e pos-li la mà sobre el cony e estrenga-li, e freg-lo-li entrò que sia escalfada e encesa, que haja volentat de foder. E estia aparellada en quatre peus, e pos-li un capçal [coixí] dejús les mans, cor és bo per açò, e meta-li la verga en lo cony per detràs.”

El cor menjat i el senyor Ruberto

   El famós tema literari del cor menjat o “la dolça vianda” tenia ja gran divulgació arreu d’Europa abans de 1280. La història d’un marit enganyat que mata l’amant de la seua muller, l’arranca el cor, el fa cuinar i l’ofereix després per a menjar a la dama  (que es suïcida o es deixa morir de fam quan s’assabenta de què és la deliciosa carn que ha assaborit) apareix en obres com les vidas del trobador Guillem de Cabestany, en el Lai de Ignaure i en el Roman del Chatelain de Coucy.

   Però és al voltant de 1280 quan són redactats, en dialecte toscà, els 100 contes que composen Il Novellino. El conte 62, “Qui conta una novella de messer Ruberto“, parodia aquest tema, en principi tan tràgic, del cor arrancat amb còlera, cuinat venjativament i menjat sense saber-ho. Aquesta història narra que a Arriminimonte (segurament, Remiremont, Borgonya) hi havia un comte anomenat Ruberto, que vivia en un castell amb la seua comtessa i la resta de personal al seu servei. La comtessa i les seues cambreres tenien un porter, un home de gran estatura un poc badoc, anomenat Baligante. Una de les cambreres es gità amb ell i, ben satisfeta, li ho contà a una altra, i aquesta a una altra, i així fins que la notícia que el bo de Baligante la tenia “a gran misura” arribà a orelles de la comtessa, la qual va voler comprovar-ho personalment i també es gità amb el grandot del porter.

   El senyor Ruberto, emperò, els espià, va fer matar Baligante i amb el seu cor va manar fer una empanada que presentà a la comtessa i les seues cambreres. I entre totes se la menjaren. Després de dinar, el comte els preguntà: “Com estava l’empanada?”. Totes respongueren: “Molt bona”. I el senyor Ruberto amollà: “No m’estranya que Baligante us agradara tant viu si tant us agrada mort”. Quan la comtessa i les cambreres s’adonaren del que passava, sentiren tanta vergonya que es feren monges i fundaren un convent anomenat de les monges d’Arriminimonte.

   Un convent, tanmateix, que potser inspirat en l’autèntica abadia de Remiremont (la qual va rebre una butlla del papa Eugeni III pels seus costums llicenciosos) ens fa sospitar del veritable penediment d’aquelles dones, que no dubtaven a tractar amb excessiva cortesia qualsevol gentilhome que passava per allà. De fet, segons el conte 62 del Novelino, quan això passava, l’abadessa i les germanes l’acollien i després d’un cert festeig, el noble triava la monja que més li agradés i aquella el servia i l’acompanyava “a tavola et a letto“.

Sant Llorenç: l’humor d’un màrtir

   La vida de Sant Llorenç, un dels primers màrtirs de la cristiandat, està recopilada, a mig camí entre el testimoni històric i la llegenda miraculosa, en el llibre probablement més llegit a l’Edat Mitjana després de la Bíblia: la Legenda Aurea, de Jaume de Voràgine. En aquest recull d’hagiografies podem llegir com aquest sant va nàixer a Huesca (Spain) i va ser ordenat diaca i tresorer de l’Església de Roma quan Sixt II fou nomenat Papa, el 257.  

   Sota l’administració de l’emperador Valerià  els cristians foren perseguits: molts sacerdots i bisbes foren condemnats a mort, els cristians que pertanyien a la noblesa foren mancats dels seus béns i exiliats,  i fins i tot el mateix Papa Sixt va ser crucificat el 258.  Sant Llorenç no va ser-ne una excepció. El mateix any va ser torturat i va morir cremat en una graella de ferro.

   Els detalls del martiri i les conviccions i reaccions (sempre fixes i santíssimes) d’En Llorenç davant la tortura i les peticions dels executors romans per tal d’aconseguir el presumpte tresor de què era guardià el sant, poden llegir-se en el text de Voràgine i en les nombroses traduccions europees que es feren de la seua obra. Però el que resulta fascinant d’aquesta història són les últimes paraules que Sant Llorenç va emetre abans de morir, quan ja havia sigut col·locat en la graella flamígera, i que va dirigir amb vehemència als seus executors i, més exactament, a l’emperador:

“Ecce, miser, assasti tibi partem unam, regira aliam et manduca“ (text llatí, c. 1260).

“Caytieu, tu as raustida la una part, vira l’autra e manja d’aquela que es prou cuecha” (traducció occitana, s.XIII).

“Vet, mesquí, que en són torrat d’aquesta part. Gira’m de l’autra e menya’m” (traducció catalana, s. XIII, coneguda com a Vides de sants rosselloneses).

“Pensat, diz Laurençio, tornar del otro lado,

Buscat buena pevrada, ca assaz so assado”  (de l’estrofa 104 del Martiryo de Sant Laurençio. de Gonzalo de Berceo).

“Un ocell que ha nobla natura”

   El calandrí (en llatí charadrius), segons els bestiaris medievals, era un ocell completament blanc (en plomatge, bec i potes). Apareix un parell de vegades en el Levític (11:19) i el Deuteronomi (14:18), on es diu que aquesta au és “singula in genere suo”. I és que el calandrí posseïa una habilitat molt especial: quan algú el portava davant la presència d’un home greument malalt (normalment, és representat al costat d’un rei mancat de salut i enllitat, per estar relacionat amb la noblesa), si l’ocell el mirava fixament a la cara, aquell home es recuperaria i viuria. La malaltia es transferia a través de la mirada a dintre de l’ocell, que s’envolava cap al sol, on es cremava voluntàriament i la malaltia quedava així destruïda. Si l’ocell esquivava la mirada del malalt, aquest moriria sense remei.

   La significació religiosa que els autors dels bestiaris i la resta d’exegetes donaven al calandrí, equiparava aquesta au amb la figura de Jesucrist, pur per definició (d’esperit impol·lut, com les plomes del charadrius), qui havia absorbit els pecats de la humanitat amb l’objectiu de redimir-la. També equiparaven l’habilitat del calandrí amb la capacitat que tenien els confessors per tal de veure, tot mirant als ulls al confessat i escoltant paraules d’autèntica contrició per part seua, si l’ànima pecadora que tenien al davant se salvaria o, per contra, no podria escapar de les terribles penes infernals.

 

El Sant Prepuci

   Sens dubte, la relíquia més curiosa relacionada amb la vida de Jesús és aquella que fa referència al presumpte praeputium del fill de Déu. La idea que Jesucrist, com a jueu, va ser circumcidat huit dies després de nàixer, va generar a l’Edat Mitjana una sèrie de discussions sobre si el Fill, quan va resuscitar en cos i ànima, ho va fer amb prepuci o sense.

   Segons els Llibres Apòcrifs, després que Jesús fou circumcidat, la matrona de Maria va preservar el seu prepuci en un gerro d’alabastre ple de nards, utilitzats com a conservant, i el donà al seu fill, pregant-li que no el venera ni tan sols per 300 denaris. La llegenda conta que el dit prepuci arribà a mans de Sant Joan Baptista, que el lliurà a Maria Magdalena i, en definitiva, tot plegat significaria que aquesta pelleta seria una de les restes físiques de Jesucrist a la Terra i una de les proves materials de la seua existència (tot i que el costum jueu de soterrar el prepuci dels nadons circumcidats pareix contradir-ho).

   ¿Va ascendir Jesús al regne celestial amb el cos sencer o li faltava algun tros més o menys gran? El cas és que al llarg de la Història diferents veus han reivindicat la possessió de l’autèntic prepuci de Jesucrist. L’abadia de Charroux deia que el posseïa perquè havia sigut un regal dels monjos de Carlemagne qui, al seu torn, havia rebut la relíquia de mans d’un àngel. També la catedral de Le Puy-en-Velay, la de Compostela, la ciutat d’Amberes, o les esglésies de Besançon, Metz, Hildesheim i Calcata (on es realitzava una processó anual cada 1 de gener amb el relicari en qüestió i se celebrava la Festa de la Circumcisió fins a 1983) han afirmat conservar el veritable Sant Prepuci.

   De més a més, una llegenda narra que, en una visió mística de Santa Caterina de Siena, Jesús es casava amb ella i li posava al dit el seu prepuci amputat com a anell de noces. El que sí és ben cert és que l’erudit i teòleg del segle XVII Lleó Alaci va escriure una obra intitulada De Praeputio Domini Nostri Jesu Christi Diatriba, on plantejava la idea que el Sant Prepuci havia ascendit, efectivament, als Cels al mateix temps que ho havia fet el Fill de Déu i s’hauria convertit en els anells de Saturn, descobert feia poc mitjançant l’ús del telescopi.

 

Liber de coitu

   El Liber de coitu de Constantinus Africanus (ca.1010-1087), que és un tractat d’andrologia (higiene sexual masculina), és considerat l’origen del discurs mèdic occidental sobre la sexualitat. En el capítol 14, intitulat «De pocionibus», d’acord amb el principi al·lopàtic de contraria contrariis curantur, Constantí presenta un llistat de pocions i menjars que generen esperma: pebre, pinyons, figues, carn fresca, cervell d’anyell, rovells d’ou, així com gingebre, safrà, llavor de lli (cuinada amb mel i pebre), cardamom, llavor d’ortiga, anís, etc. En el capítol 16, «De medicamentis proficientibus coitui», podem llegir diversos remeis i pocions profitosos per al coit, realitzats amb ingredients com nou moscada, nous amb mel, gingebre també, xarop de mel, xarop de passes, llavor de trèvol, llavor d’espàrrec, llavor de rave, llavor de safanòria, de ceba, aiguamel, pebre negre, regalíssia, cigrons i farina de faves, etc. Finalment, en el capítol 17, titulat «De unguentius que coitum excitant», trobem uns quants ungüents infal·libles per a aplicar en el penis, els testicles, la zona lumbar i altres parts del cos humà a manera d’estimulants. Aquest n’és un exemple ben representatiu: 

“Accipe formicas nigras et alatas et repone eas vivas in ampullam vitream et supermitte oleum sambucinum bonum et suspende ad solem per aliquot dies et postea colabis et unge testes et plantas pedum”.

Que traduït seria: “Agafeu formigues negres alades. Introduïu-les vives en una ampolla de vidre i afegiu-hi oli de saüc de bona qualitat. Deixeu reposar al sol durant uns dies. Després, coleu i fregueu amb això els testicles i les plantes dels peus”.

 I Constantí, per si queda algun dubte, afig: “optimum est”.

 

Basiliscus: el petit rei

“Lo besalís és pocha bèstia, e tant de verí, que solament ab la vista aucien les hòmens. E aquests són reys de les serps; e no és bèstia al món qui·s vulla combatre ab ells. E per tot là hon passen, per lo gran verí que han, sequen los arbres e erbas. E aquests muden tots anys la pell, axí con fa la serp, e puys renovella.”

   Així és com trobem breument descrit el besalís o basilisc en el manuscrit 82 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, un manuscrit que conté la crònica universal de Joan de Bur, del 1425, en la qual l’erudit Miquel Coll i Alentorn assenyalà el fragment de bestiari on es conserven aquestes paraules dedicades al rei de les serpents. I és que “basiliscus” en grec significa “petit rei” i serà un apel·latiu que, a partir de Plini el Vell, usaran autors posteriors per a referir-se a aquesta bèstia, com ara Isidor de Sevilla (s.VII), que en el llibre 12 de les seues Etimologies emprarà el mot “regulus” (’rei’ en llatí) per a parlar d’aquest animal maligne.

   Representat habitualment com una serp crestada o un pollastre de formes reptiloides (perquè el basilisic era nascut d’un ou de gallina incubat per un gripau), les característiques atribuïdes a aquesta bestiola, que apareixen ja en la Història natural de Plini el Vell i que Isidor de Sevilla i també Bartomeu Ànglic (s. XIII),  en el seu llibre De proprietatibus rerum, repetiran amb més o menys detalls, configuren el basilisc com un autèntic perill de naturalesa altament verinosa: no era tan gran com algunes novel·les i pel·lícules de factura fantàstica poden fer creure (pense en Harry Potter i la cambra secreta), i unes taques blanques adornaven el seu cap a manera de diadema (i potser per això és representat amb una cresta);  la seua olor era capaç de matar ocells i altres criatures a distància; el seu xiu-xiueig podia ser també mortal; fins i tot, alguns autors afirmen que podia tirar foc per la boca; i si un cavaller aconseguia ferir-lo amb una llança, la sang del basilisc que regalimara per la llança seria tan verinosa que acabaria matant no solament l’home si el tocava sinó també el cavall.

   Però el tret més significatiu del basilisc era la seua mirada absolutament mortal. La seua mossegada no implicava la mort (només produïa hidrofòbia) però amb la mirada el basiliscus podia matar ocells al vol i si un home el fitava directament als ulls queia fulminat ipso facto.  Aquest tret característic del basilisc és el que més s’ha repetit al llarg dels segles pràcticament en totes les obres que contenien alguna referència a aquesta criatura medieval i, dins de la lírica trobadoresca, la mirada que mata del basilisc ha sigut metàfora amorosa per a descriure l’esguard encisador de la dama de què estava enamorat el poeta de torn. D’altra banda, autors misògins o satírics, com l’altre March, atribuïren trets basiliscs a les dones o, si més no, a algunes.

   L’únic animal que podia acabar amb el basilisc era ni més ni menys que la mostela. Per això alguns bestiaris presenten il·lustracions d’un rèptil galliforme lluitant contra un mamífer que pareix un gos: és la lluita mortal entre el rei de les serps i el seu enemic natural, la mustela nivalis.

 

L’altre March

   Si escorcollem l’obra poètica d’Ausiàs March, trobarem un poema molt particular: la composició XLII. Aquest poema es troba lluny de les complicacions teologicometafísiques que embolcallaven la reflexió lírica sobre l’amor (i els tipus d’amor) i que constituïen les cabòries d’aquest cavaller valencià del segle XV. Al llarg de tota la seua producció, March es debat constantment, al més pur estil caga-dubtes, entre un amor pur i la passió amorosa més carnal, amb unes conseqüències literàries i espirituals que, “lleixant a part l’estil dels trobadors” només en certa mesura, configuren l’obra lírica més densa i espectacular d’allò que en literatura s’anomena Segle d’Or valencià.

   Però aquest poema XLII, com dic, és un poc especial. És un maldit que demostra que March hauria reeixit com a poeta satíric. Tot el poema és una denúncia encoleritzada i burlescament venjativa contra Na Monbohí, dama que ha preferit sucumbir a l’estima d’un simple mercader, un tal Joan, abans que no cedir davant la requesta d’amor del poeta, cavallerot decebut, ofés i cabrejat. Així, tot referint-se al dit mercader, March amolla:

 E si voleu que us ne don conexença:
  sa faç es gran, ab la vista molt losca,
    sos fonaments son de lagost o mosca;
      cert no merex draps vendre de Florença.

(I si voleu que us en done informació:

la seua cara és gran, i és de mirada estràbica,

les seues cames són de llagosta o mosca;

que no mereix vendre draps de Florència.)

   I és uns versos més avall quan, violent, ofereix una imatge absolutament monstruosa de la dama:

        E no cuydeu filla us agues jaquida,
   vos aletant aquell’ab vostra let,
    car vostre cors es de veri replet,
              e mostren ho vostres pels fora mida;
          car si us jaquiu vostra barba criada
                           e la us toleu, puys, ab los pels dels braços,
       poran se·n fer avantajosos laços,
           prenints perdius e tortra o bequada.

(I no penseu filla que us hagués deixat,

alletant aquell amb la vostra llet,

ja que el vostre cos està ple de verí,

i ho mostren els vostre enormes pèls,

que si us deixeu créixer la barba

i la lligueu després amb els pèls dels braços

bé es podran fer bons llaços

per a prendre perdiu i tórtora o becada.)

   March fa referència a la trampa que s’utilitzava antigament per a caçar ocells; es tractava d’una sèrie de llaços confeccionats normalment amb els pèls de la coa de bèsties de càrrega (cavalls o ases), amb un nus corredís i col·locats un al costat de l’altre en una perxa (barra de fusta) que es penjava als arbres. En el cas de les perdius i unes altres fasianiformes, era un únic llaç que es deixava a terra, a prop del niu.

   Després, el poeta valencià insulta la dama de manera encara més directa: “Alcavota provada!”, li increpa. I és així com March presenta, d’una banda, una dama que, per descortés i traïdora, acaba animalitzada (en consonància amb la imatge de la “dona salvatge”, molt difosa a les acaballes de l’Edat Mitjana, i amb ressonàncies basilisques amb la menció del verí); i de l’altra, un mercader amant descrit com a cabut, guerxo i camacurt. El poeta, en fi, es queda ben a gust.