Si escorcollem l’obra poètica d’Ausiàs March, trobarem un poema molt particular: la composició XLII. Aquest poema es troba lluny de les complicacions teologicometafísiques que embolcallaven la reflexió lírica sobre l’amor (i els tipus d’amor) i que constituïen les cabòries d’aquest cavaller valencià del segle XV. Al llarg de tota la seua producció, March es debat constantment, al més pur estil caga-dubtes, entre un amor pur i la passió amorosa més carnal, amb unes conseqüències literàries i espirituals que, “lleixant a part l’estil dels trobadors” només en certa mesura, configuren l’obra lírica més densa i espectacular d’allò que en literatura s’anomena Segle d’Or valencià.
Però aquest poema XLII, com dic, és un poc especial. És un maldit que demostra que March hauria reeixit com a poeta satíric. Tot el poema és una denúncia encoleritzada i burlescament venjativa contra Na Monbohí, dama que ha preferit sucumbir a l’estima d’un simple mercader, un tal Joan, abans que no cedir davant la requesta d’amor del poeta, cavallerot decebut, ofés i cabrejat. Així, tot referint-se al dit mercader, March amolla:
E si voleu que us ne don conexença:
sa faç es gran, ab la vista molt losca,
sos fonaments son de lagost o mosca;
cert no merex draps vendre de Florença.
(I si voleu que us en done informació:
la seua cara és gran, i és de mirada estràbica,
les seues cames són de llagosta o mosca;
que no mereix vendre draps de Florència.)
I és uns versos més avall quan, violent, ofereix una imatge absolutament monstruosa de la dama:
E no cuydeu filla us agues jaquida,
vos aletant aquell’ab vostra let,
car vostre cors es de veri replet,
e mostren ho vostres pels fora mida;
car si us jaquiu vostra barba criada
e la us toleu, puys, ab los pels dels braços,
poran se·n fer avantajosos laços,
prenints perdius e tortra o bequada.
(I no penseu filla que us hagués deixat,
alletant aquell amb la vostra llet,
ja que el vostre cos està ple de verí,
i ho mostren els vostre enormes pèls,
que si us deixeu créixer la barba
i la lligueu després amb els pèls dels braços
bé es podran fer bons llaços
per a prendre perdiu i tórtora o becada.)
March fa referència a la trampa que s’utilitzava antigament per a caçar ocells; es tractava d’una sèrie de llaços confeccionats normalment amb els pèls de la coa de bèsties de càrrega (cavalls o ases), amb un nus corredís i col·locats un al costat de l’altre en una perxa (barra de fusta) que es penjava als arbres. En el cas de les perdius i unes altres fasianiformes, era un únic llaç que es deixava a terra, a prop del niu.
Després, el poeta valencià insulta la dama de manera encara més directa: “Alcavota provada!”, li increpa. I és així com March presenta, d’una banda, una dama que, per descortés i traïdora, acaba animalitzada (en consonància amb la imatge de la “dona salvatge”, molt difosa a les acaballes de l’Edat Mitjana, i amb ressonàncies basilisques amb la menció del verí); i de l’altra, un mercader amant descrit com a cabut, guerxo i camacurt. El poeta, en fi, es queda ben a gust.
