“Lo besalís és pocha bèstia, e tant de verí, que solament ab la vista aucien les hòmens. E aquests són reys de les serps; e no és bèstia al món qui·s vulla combatre ab ells. E per tot là hon passen, per lo gran verí que han, sequen los arbres e erbas. E aquests muden tots anys la pell, axí con fa la serp, e puys renovella.”
Així és com trobem breument descrit el besalís o basilisc en el manuscrit 82 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, un manuscrit que conté la crònica universal de Joan de Bur, del 1425, en la qual l’erudit Miquel Coll i Alentorn assenyalà el fragment de bestiari on es conserven aquestes paraules dedicades al rei de les serpents. I és que “basiliscus” en grec significa “petit rei” i serà un apel·latiu que, a partir de Plini el Vell, usaran autors posteriors per a referir-se a aquesta bèstia, com ara Isidor de Sevilla (s.VII), que en el llibre 12 de les seues Etimologies emprarà el mot “regulus” (‘rei’ en llatí) per a parlar d’aquest animal maligne.
Representat habitualment com una serp crestada o un pollastre de formes reptiloides (perquè el basilisic era nascut d’un ou de gallina incubat per un gripau), les característiques atribuïdes a aquesta bestiola, que apareixen ja en la Història natural de Plini el Vell i que Isidor de Sevilla i també Bartomeu Ànglic (s. XIII), en el seu llibre De proprietatibus rerum, repetiran amb més o menys detalls, configuren el basilisc com un autèntic perill de naturalesa altament verinosa: no era tan gran com algunes novel·les i pel·lícules de factura fantàstica poden fer creure (pense en Harry Potter i la cambra secreta), i unes taques blanques adornaven el seu cap a manera de diadema (i potser per això és representat amb una cresta); la seua olor era capaç de matar ocells i altres criatures a distància; el seu xiu-xiueig podia ser també mortal; fins i tot, alguns autors afirmen que podia tirar foc per la boca; i si un cavaller aconseguia ferir-lo amb una llança, la sang del basilisc que regalimara per la llança seria tan verinosa que acabaria matant no solament l’home si el tocava sinó també el cavall.
Però el tret més significatiu del basilisc era la seua mirada absolutament mortal. La seua mossegada no implicava la mort (només produïa hidrofòbia) però amb la mirada el basiliscus podia matar ocells al vol i si un home el fitava directament als ulls queia fulminat ipso facto. Aquest tret característic del basilisc és el que més s’ha repetit al llarg dels segles pràcticament en totes les obres que contenien alguna referència a aquesta criatura medieval i, dins de la lírica trobadoresca, la mirada que mata del basilisc ha sigut metàfora amorosa per a descriure l’esguard encisador de la dama de què estava enamorat el poeta de torn. D’altra banda, autors misògins o satírics, com l’altre March, atribuïren trets basiliscs a les dones o, si més no, a algunes.
L’únic animal que podia acabar amb el basilisc era ni més ni menys que la mostela. Per això alguns bestiaris presenten il·lustracions d’un rèptil galliforme lluitant contra un mamífer que pareix un gos: és la lluita mortal entre el rei de les serps i el seu enemic natural, la mustela nivalis.
