“Un ocell que ha nobla natura”

Salta a Comentaris

   El calandrí (en llatí charadrius), segons els bestiaris medievals, era un ocell completament blanc (en plomatge, bec i potes). Apareix un parell de vegades en el Levític (11:19) i el Deuteronomi (14:18), on es diu que aquesta au és “singula in genere suo”. I és que el calandrí posseïa una habilitat molt especial: quan algú el portava davant la presència d’un home greument malalt (normalment, és representat al costat d’un rei mancat de salut i enllitat, per estar relacionat amb la noblesa), si l’ocell el mirava fixament a la cara, aquell home es recuperaria i viuria. La malaltia es transferia a través de la mirada a dintre de l’ocell, que s’envolava cap al sol, on es cremava voluntàriament i la malaltia quedava així destruïda. Si l’ocell esquivava la mirada del malalt, aquest moriria sense remei.

   La significació religiosa que els autors dels bestiaris i la resta d’exegetes donaven al calandrí, equiparava aquesta au amb la figura de Jesucrist, pur per definició (d’esperit impol·lut, com les plomes del charadrius), qui havia absorbit els pecats de la humanitat amb l’objectiu de redimir-la. També equiparaven l’habilitat del calandrí amb la capacitat que tenien els confessors per tal de veure, tot mirant als ulls al confessat i escoltant paraules d’autèntica contrició per part seua, si l’ànima pecadora que tenien al davant se salvaria o, per contra, no podria escapar de les terribles penes infernals.

 

2 Comentaris

Arxivat sota Bestiari