La vida de Sant Llorenç, un dels primers màrtirs de la cristiandat, està recopilada, a mig camí entre el testimoni històric i la llegenda miraculosa, en el llibre probablement més llegit a l’Edat Mitjana després de la Bíblia: la Legenda Aurea, de Jaume de Voràgine. En aquest recull d’hagiografies podem llegir com aquest sant va nàixer a Huesca (Spain) i va ser ordenat diaca i tresorer de l’Església de Roma quan Sixt II fou nomenat Papa, el 257.
Sota l’administració de l’emperador Valerià els cristians foren perseguits: molts sacerdots i bisbes foren condemnats a mort, els cristians que pertanyien a la noblesa foren mancats dels seus béns i exiliats, i fins i tot el mateix Papa Sixt va ser crucificat el 258. Sant Llorenç no va ser-ne una excepció. El mateix any va ser torturat i va morir cremat en una graella de ferro.
Els detalls del martiri i les conviccions i reaccions (sempre fixes i santíssimes) d’En Llorenç davant la tortura i les peticions dels executors romans per tal d’aconseguir el presumpte tresor de què era guardià el sant, poden llegir-se en el text de Voràgine i en les nombroses traduccions europees que es feren de la seua obra. Però el que resulta fascinant d’aquesta història són les últimes paraules que Sant Llorenç va emetre abans de morir, quan ja havia sigut col·locat en la graella flamígera, i que va dirigir amb vehemència als seus executors i, més exactament, a l’emperador:
“Ecce, miser, assasti tibi partem unam, regira aliam et manduca“ (text llatí, c. 1260).
“Caytieu, tu as raustida la una part, vira l’autra e manja d’aquela que es prou cuecha” (traducció occitana, s.XIII).
“Vet, mesquí, que en són torrat d’aquesta part. Gira’m de l’autra e menya’m” (traducció catalana, s. XIII, coneguda com a Vides de sants rosselloneses).
“Pensat, diz Laurençio, tornar del otro lado,
Buscat buena pevrada, ca assaz so assado” (de l’estrofa 104 del Martiryo de Sant Laurençio. de Gonzalo de Berceo).
