Originària de l’Índia, la tantàgora (més coneguda amb el nom de mantícora) és una de les criatures més terribles i fascinants de l’Edat Mitjana. Tenia cos de lleó i era d’un color vermell com la sang, però presentava rostre humà, amb una boca considerable de tres fileres de dents. A més a més, el caprici de la naturalesa (tan divinalment poderosa que podia alterar l’ordre universal i crear monstres) havia dotat la tantàgora d’una cua que era, segons autors com Plini el Vell, com la d’un escorpió. Aquest autor del segle I, en la seua Història natural, afirma que la mantícora tenia els ulls grisos i presentava, efectivament, un rostre de persona, orelles incloses, a excepció de la seua ja esmentada i perillosa mandíbula, triplement esmolada.
Bertomeu l’Anglés (s. XIII), en el seu De proprietatibus rerum, afirmarà que aquesta bèstia de rostre humà és l’ésser més cruel que hi ha sobre la Terra. I és que es tracta d’un depredador molt veloç, que pot recórrer grans distàncies darrere la seua víctima, que té predilecció per la carn humana i que té una veu horrible a manera de trompeta, tot i que uns altres autors consideraven la mantícora capaç d’emetre un seductor xiu-xiueig de serpent, de manera semblant al basilisc.
Una de les representacions pictòriques més conegudes de la tantàgora procedeix d’una obra del segle XVII titulada Història de les bèsties de quatre potes, on apareix amb barba i una cua repleta de punxes, un tret que també podem observar en alguns textos medievals. En qualsevol cas, no deixa de ser curiosa la semblança d’aquesta criatura amb la mil·lenària esfinx de la cultura egípcia. Per la seua part, el bestiari medieval català conservat en el manuscrit 82 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, conté una descripció de la tantàgora breu i precisa, amb algunes diferències respecte de la tradició: aquesta bestiola voraç té ulls i pits de cabra i la seua cua no és d’escorpió sinó d’astor.
“Tantagora és una bèstia qui ha cara de hom, e ha tres endanes de dents, e lo cors de lahó, e coha de estor, pits e ulls de cabra, e és vermella, e ha veu de serpent, e és pus hiversosa de córrer que altre bèstia”.
3 Comentaris
Juliol 29, 2008 a les 8:51 pm
Bona nit, primer. Tinc un parell de coses a dir-te avans no vagi “a la dormitare”. Merci per llegir al meu bloc el post sobre la Divina Comèdia i merci per creure-te’l i llegir-la. I per últim, estic tafanejant el teu blog/blog o bitàcora o com en diguis i sincerament, estic embadalit. M’has atrapat amb aquest saber teu que desconec i descobreixo tot just ara. Tingués per segur que tindràs un link al meu bloc, si no et fa res. Ah, i he deixat que el meu lloc web et porti fins a un altre dels meus blocs, dedicat en aquesta ocasió al poeta Paul Verlaine. Per cert, tu que ets filòleg, no em matis amb les faltes d’ortografia.
Salut, gulchenruz (ferran)
Juliol 30, 2008 a les 4:45 am
M’encanta la paraula “ivaçós” (el rei sempre estava demanant als seus oficials i servidors que ho feren tot “ivaçosament”)…
D’altra banda, el coneixement de totes estes bèsties que ens recontes era comú a tota Europa? Corresponia a una cultura cristiana comuna?
Juliol 30, 2008 a les 8:35 am
Ferran, moltes gràcies. Serà un honor tindre un link en el teu blog (i no et preocupes, escrius molt bé)
. Espere que continues amb ressenyes tan engrescadores com eixa.
Vicent, sí, en efecte. L’existència de bestiaris medievals o la influència del primer “bestiari”, el Physiologus, es pot trobar arreu d’Europa. Els bestiaris medievals corresponen a una cultura cristiana comuna perquè, després de la descripció de cada animal, el text presentava una interpretació en clau cristiana o cristològica (n’hi havia de molt curioses, com el cas del pelicà, que prompte postejaré). No obstant això, el manuscrit 82 de la Biblioteca Universitària de Barcelona conté un bestiari breu sense interpretació d’aquesta mena, però conservem uns altres manuscrits en català on sí trobem cabòries doctrinàries.
Els bestiaris tenen la “gràcia” de proporcionar un compendi de les idees sobre la natura animal de l’Edat Mitjana i són un referent per a una mínima història de la mentalitat medieval.