“La malvada confessió de frare Juliot”

Salta a Comentaris

   Anselm Turmeda, l’apòstata de les lletres catalanes medievals, va intercalar en la seua famosa Disputa de l’ase (redactada el 1417, conservada en una edició francesa del s.XVI i editada en català el 1928), una sèrie de breus contarelles que s’emmarquen dins la sàtira anticlerical més retorçudament irònica, sobretot, en la seua formulació més reeixida, el primer dels relats: la malvada confessió de fra Juliot. El cas és que un Anselm Turmeda protagonista discuteix amb un savi i loquaç ase, davant la cort dels animals, si els hòmens són superiors o no a les bèsties. L’ase (que, en veritat, és l’alter ego de Turmeda, altrament conegut ja aleshores com a Abdal·là) sembla que refuta tots els arguments de l’Anselm personatge, i quan aquest defensa la superioritat dels éssers humans pel fet de tindre un estament social com el dels religiosos i les seues ordres monacals, l’ase contradiu jocós aquest argument amb sis narracions on evidencia els pecats de frares, capellans, bisbes i papes.

   La font principal de la Disputa és un apòleg àrab, integrat en una enciclopèdia redactada per l’escola filosòfica dels Germans de la Puresa. El que més la diferencia d’aquest apòleg, precisament, són aquests relats que beuen d’altres fonts i confereixen a l’obra de Turmeda un to satíric propi que no deixa de ser original. Així, l’ase comença el seu atac contant com a Tarragona hi vivia un frare confessor d’excel·lent reputació, “home de bé i ben savi en son predicar” que “en confessar fa meravelles“; i el devot Joan Destellers envia la muller, madona Tecla (una joveneta inexperta en açò de les coses espirituals) a aquest frare per tal que faça amb ell la seua primera confessió, ja que és vinguda la Quaresma.

   Madona Tecla, a més de ser tan bella com un àngel de l’alta jerarquia, sembla que també era més aviat “llorda d’enteniment” i fra Juliot, que veu davant seu aquella ànima càndida i ignorant en un cos tan jove i turgent, no pot (ni vol) resistir-se a la creació d’un peculiar mode de confessió. Fra Juliot pregunta a madona Tecla quantes vegades ho ha fet amb el seu marit. Com que la jove no ho sap ben bé (perquè, òbviament, no n’ha dut el compte), el dominic li respon:

“¿Quina cristiana sou vós, que no teniu compte de les vegades que vostre marit us ho ha fet, per bé que per dret n’hàgiu de donar el delme al confessor a qui us confesseu? (…) Cert, vós mereixeríeu gran pena i penitència!”

   Madona Tecla, avergonyida per la seua falta, es posa en mans del bon confessor per tal de suplir aquest pecat. Fra Juliot, benèvol (i terriblement excitat davant l’estupidesa d’aquella preciositat), fa un càlcul arrodonidor per tal d’esbrinar quin “delme” ha d’obtindre de la dama: sis mesos de casada, trenta dies per mes, a una vegada per dia, fan 180 vegades i, com el delme és “de deu, una“, al luxuriós frare li’n pertoquen 18. Encantat amb la precisió matemàtica, fra Juliot l’estengué tota per terra en un racó obscur del seu monestir i “en prengué el delme de vint vegades“. És a dir, en gaudí dues vegades seguides, cosa que, per al dejuni quaresmal de la joveneta, ja anava bé. I la dama no se n’havia de preocupar, perquè el frare estaria disposat a visitar-la i prendre cada dia la resta del delme. Així van acordar-ho i madona Tecla, en tornar a sa casa, és interrogada pel marit, el devot Joan Destellers, sobre la confessió de tan ben reputat frare. Ella, ingènua, contesta:

“És un home perfet, i molt bon confessor, i home que sap demanar i examinar molt bé els pecats. I quant a mi, senyor, mai més no voldria confessar amb altre sinó amb ell. Tant hi he trobat plaer!”

17 Comentaris

Arxivat sota Humor