El castell de Carmesina

Salta a Comentaris

   Els estudis primers de l’escola medieval, hereva conscient de l’escola clàssica, constituïen el que es coneix com a trivium, dins del qual s’ensenyava gramàtica (llatí), retòrica (oratòria) i lògica (dialèctica). La retòrica, o ars bene dicendi, s’estructurava en cinc parts: la inventio (amb indicacions per a trobar la matèria, els arguments, els temes o topoi del discurs), la dispositio (que feia referència a l’ordre, les pautes i les parts dels discurs), l’elocutio (on s’estudiaven els diferents estils de l’enunciació segons la matèria), la memoria (on s’ensenyaven diverses tècniques de l’ars memoriae per a memoritzar el discurs), i l’actio (on es considerava la posada en escena del discurs i s’ensenyava tot allò pertinent sobre el to de la veu, la gesticulació, la mirada, etc.).

   Dins de la memoria, la tècnica mnemotècnica més famosa (aportada per Ciceró en el seu De oratore), és la dels loci et imagines, que consistia en situar imatges o conceptes mentals en espais ordenats igualment imaginaris. Així, aquesta fou la tècnica més primfilada per l’escolàstica i utilitzada pels predicadors en els seus sermons; i va ser emprada a l’hora, per exemple, de parlar de la Verge Maria, pensada com a castell les parts del qual simbolitzaven les diferents virtuts de la mare de Déu. Així, quan es deia cristianament que aquest castell era una bella fortificació tancada i inexpugnable, es feia referència a la virginitat immaculada de Maria.

   Si anem al conegut capítol 436 del Tirant lo Blanch i en llegim el títol, “Com Tirant vencé la batalla e per força d’armes entrà lo castell“, hom pot pensar de bestreta en un passatge típicament bèl·lic i cavalleresc de la novel·la de Joanot Martorell. No obstant això, la realitat és una altra. Martorell ens delita amb l’escena eròtica més monologada de la seua novel·la, ja que és a través de la veu de Carmesina (dels seus gemecs i exclamacions constants) que assistim a la consumació del factus més desitjat de l’obra: el que es produeix entre Tirant, que combat com a bon cavaller (sense contemplacions), i la Princesa, que no té massa clar si queixar-se o gaudir del dolorós plaer de la batalla. És així com assistim, en primera fila, a la conquesta del “castell” de Carmesina:

 “-Mon senyor Tirant, no canvieu en treballosa pena l’esperança de tanta glòria com és atènyer la vostra desitjada vista. Reposau-vos, senyor, e no vullau usar de vostra bel·licosa força, que les forces d’una delicada donzella no són per a resistir a tal cavaller. No em tracteu, per vostra gentilea, de tal manera. Los combats d’amor no es volen molt estrènyer; no ab força, mas ab ginyosos afalacs e dolços engans s’atenyen. Deixau porfídia, senyor; no siau cruel; no penseu açò ésser camp ni lliça d’infels; no vullau vençre la que és vençuda de vostra benvolença: cavaller vos mostrareu damunt l’abandonada donzella. Feu-me part de la vostra homenia perquè us puga resistir. ¡Ai, senyor! I com vos pot delitar cosa forçada? Ai! ¿E amor vos pot consentir que façau mal a la cosa amada? Senyor, deteniu-vos, per vostra virtut e acostumada noblea. Guardau, mesquina! ¡Que no deuen tallar les armes d’amor, no han de rompre, no deu nafrar l’enamorada llança! ¡Hajau pietat, hajau compassió d’aquesta sola donzella! Ai cruel, fals cavaller! Cridaré! Guardau, que vull cridar! Senyor Tirant, no haureu mercè de mi? No sou Tirant! Trista de mi! Açò és lo que jo tant desitjava? Oh esperança de la mia vida, vet la tua Princesa morta!

E no us penseu que, per les piadoses paraules de la Princesa, Tirant estigués de fer son llavor, car en poca hora Tirant hagué vençuda la batalla delitosa, e la Princesa reté les armes e abandonà’s mostrant-se esmortida. Tirant se llevà cuitadament del llit pensant que l’hagués morta, e anà criadar la Reina que li vengués ajudar.”

6 Comentaris

Arxivat sota Humor, Sexualitat