Com és sabut, Francesc Eiximenis, partidari de certa jocositat cívica i conscient de les possibilitats didàctiques d’una bona història, va introduir en la seua obra magna, Lo Crestià, diverses narracions i exempla, alguns dels quals resulten ben divertits.
És el cas de l’exemple que hi ha en el capítol 307 del Terç del Crestià, constituït com a tractat moral per a laics dedicat als pecats, on trobem la història d’un clergue provençal que predicava un dia en una processó vora la mar. Com que era un clergue bon amant de la beguda, va demanar que el pujaren damunt una bóta plena de vi que hi havia: “Almenys, dix ell, mentre preÿcaré la odor del vi me recrearà“. Però tant va remenar-se durant la prèdica que la tapa de la bóta va cedir, el clergue hi va caure dins i per poc acaba “mig negat dins lo vi que tant amava“.
Es tracta d’una breu anècdota moralitzant que Eiximenis recuperarà al final del capítol 633 del llibre Dotzè del Crestià i polititzarà, d’acord amb la temàtica general del Dotzè (l’educació dels prínceps i el regiment de les ciutats), tot fent-la encara més divertida. És així com el franciscà gironí, amb la voluntat d’ensenyar ”com los prínceps deuen bé reebre los estranys” i tenint en ment les tenses relacions polítiques entre Sanç de Mallorca i el seu cosí Jaume II d’Aragó, ens narra l’enviament per part d’aquest darrer de dos frares dominics a Mallorca per tal que prediquen en una processó petitòria de pluja que es realitza a l’illa.
El cas és que alguns mariners pugen el principal dels dits frares enviats damunt una bóta de vi grec i, com que el predicador hi trepitja molt durant el sermó, la tapa es trenca i el frare cau
“per la bóta avall, en tant que tenia sobre lo cap grans dos palms de vi dins la bóta, axí que·s negava de tots punts”.
Les gents, davant tal espectacle enmig del sermó, “eren axí provocades a riure que negun no li podia ajudar“. Pèrò, finalment, el salven i el rei Sanç, pensant que havia sigut un atemptat contra els frares d’Aragó, com a bon governant, inicia una investigació per esbrinar qui n’ha sigut el culpable. Hom sap, tanmateix, que tot ha sigut un accident i el mateix frare tranquil·litza el rei dient, bonhomiós:
- Senyor, yo demanava a Déu aigua e Ell donà·m vi, per què us prech que, pus tanta gràcia m’à feta, que aquest fet aja fi.




7 Comentaris
Desembre 21, 2008 a les 2:15 pm
Ja en deurien pillar unes bones tajes els mitjevals, ja…
Desembre 26, 2008 a les 1:37 pm
Segur que eren pitjor que nosaltres! Al manco els romans al seus temps no es quedaven curts hehe.
Bon Nadal!
Desembre 27, 2008 a les 10:51 am
Hola, he descobert el blog per l’enllaç que hi ha a un dels blogs més interessants de la xarxa (el de caterina, que veig que també entra per aquí), així que et visitaré de tant en tant.
Verònica
Desembre 29, 2008 a les 8:49 am
M’agrada aixó de la “jocositat cìvica”. Estic amb el meu arqueòleg…els frares i cures i altres especies hagarrarien bones tajes.
BON ANY!
Febrer 16, 2009 a les 12:19 pm
Per a quan més històries medievals?
Salutacions i torna aviat!
Març 9, 2009 a les 5:41 pm
Jo també friso per llegir més històries.
Març 9, 2009 a les 8:32 pm
Gràcies per tots els vostres comentaris. M’animen a continuar endavant aquest blog.
Últimament, estic molt enfeinat però d’ací a poc actualitzaré amb més històries i jocositats. Parauleta de filòleg.
Salut!